Em dic Catalina i m'agrada que m'anomenin Cata i tinc 21 anys. Faig pràctiques al CEIP Blanquerna, al Pont d’Inca. La principal qualitat que tinc és que tinc molta paciència, i el principal defecte és que sota molta pressió, m'estrés i a vegades me bloquejo. Allò que més m'agrada dels altres és que m'escoltin quan ho necessit, i sàpiguen que serà recíproc, el que menys m'agrada és que la gent sigui egoista i només pensi en un mateix. Penso que són bona a l’hora d’expressar-me en públic.
miércoles, 6 de junio de 2012
Més racons!
Un altre dels racons que trobam a l'aula és el racó dels missatges secrets. Cada nin té un sobre amb el seu nom penjat a la classe. D'aquesta manera, els companys li poden escriure missatges secrets, que ja poden ser cartes, dibuixos, etc. Quan un nin té un missatge el seu sobre està girat. Sovint es deixen missatges! Estan molt contents quan veuen que el seu sobre està girat. Vos deix unes fotos dels sobres!!
Tallers i Racons
A la majoria de les meves publicacions he fet
bastantes crítiques al meu centre de pràctiques, però això no significa que tot
sigui dolent. Jo he estat molt a gust fent les pràctiques allà, però hi ha
coses millorables.
A més de tot això, també fan tallers i racons que possibiliten que tots els alumnes puguin dur a terme un aprenentatge adaptat a cada un.
RACONS:
A més de tot això, també fan tallers i racons que possibiliten que tots els alumnes puguin dur a terme un aprenentatge adaptat a cada un.
RACONS:
Un dia a la setmana a l’hora de català es duen a terme els racons. El que més fruit treu és el de botigueta. Tots els alumnes estan molt motivats quan toca al seu grup anar a la botiga. Allà es treballen àrees com llengua i matemàtiques, ja que els alumnes han de tenir converses imitant les que tendiren si anessin a una tenda a comprar i també han de sumar allò que compren, han de pensar el canvi que han de tornar... Al principi, quan compraven tenien un paper on apuntaven allò que compraven i el que valia, per poder fer una suma total dels preus dels productes. Ara es fa més tasca de càlcul mental. Ara ja no apunten al paper, sinó que sumen mentalment els preus, i miren si les monedes que tenen lis basten per comprar tot allò que han agafat. Utilitzen monedes d’un i dos euros, que són les que han vist a matemàtiques. El que fa de botiguer comprova la suma, les monedes que li donen i el canvi que ha de tornar. És molt interessant veure com han avançat, perquè al principi necessitaven molt l’ajuda i aprovació del mestre i ara duen a terme una feina molt més autònoma, funcionen quasi sols.
TALLERS:
Quan jo vaig arribar, es duien a terme tallers de plàstica i de medi.
Els tallers de plàstica es duien a terme en agrupacions, entre els alumnes de primer i segon. Hi havia 5 tallers, i a cada un es feia feina amb un material diferent. A la meva aula fèiem feina amb plastilina. Era molt interessant veure les feines dels alumnes, la seva motivació i les ganes de saber quina era la feina que durien a terme aquell dia. Es tractaven temes com la forma, la textura, la profunditat, etc. Aquests tallers van acabar fa un parell de setmanes.
El taller de llengua consistia en la realització d’obres de teatre. La funció definitiva la vam fer ahir davant tots els pares. Ha estat una feina molt guapa. La felicitat que desprenien ahir els infants era impressionant. Amb aquests tallers es fomentava molt l’expressió oral. És interessant veure com alguns alumnes als que els costen algunes assignatures, a les hores de teatre feien una feina boníssima. També ha servit perquè els alumnes que tenen dificultats per expressar-se practiquin la comunicació oral gaudint de fer-ho. S’ho han passat molt bé. A més, el fet de fer la representació davant els pares els motivava molt. Abans de començar estaven tots eufòrics, amb moltíssimes ganes de començar, i amb molts de nervis. Quan van acabar, només demanaven si havia sortit bé, si ho havien fet tan bé com sabien.
És una manera que els pares s’impliquin amb la feina dels seus fills, perquè els han ajudat a estudiar els papers, han aportat els vestuaris, etc.
Aquesta manera de fer feina és molt competencial
encara que les mestres diguin que no fan feina per competències. Per exemple, a
la botigueta es treballen competències com la matemàtica, lingüística, social i
ciutadana, d’autonomia i iniciativa personal... Als tallers, es treballen
competències com la cultural i artística, la lingüística, la d’autonomia i
iniciativa personal, social i ciutadana...
En aquests aspectes, s’ha fet una gran feina!
En aquests aspectes, s’ha fet una gran feina!
Projecte cooperatiu?
En aquesta publicació us vull comentar com hem
acabat el projecte de medi a la meva aula. Per això, recordaré primer les
diferències entre una gestió centralitzada de l’ensenyament i una estructura
cooperativa:
Gestió centralitzada
(Ensenyament centrat en el professor)
|
Estructura Cooperativa
(Aprenentatge a partir del treball cooperatiu)
|
• La major part de la feina se centra en activitats
dirigides a tot el grup (explicacions, exemplificacions, ...) i en el treball
individual (lectures, exercicis, ...).
|
• El treball s'estructura en grups reduïts ( 3 a 5
alumnes) que, amb diferent grau d'autonomia, s'organitzen per resoldre
individual i conjuntament les tasques que es proposen.
|
•
El treball en grup és esporàdic i acostuma a ser de curta durada, normalment
per aplicar aprenentatges anteriors.
|
•
Es treballa en el context de grup. Les explicacions generals són puntuals, la
interacció amb el docent es fa en el marc del grup de treball.
|
•
L'aprenentatge d'un individu és independent del de la resta d'alumnes, el
dispositiu pedagògic s'orienta cap a l'aprenentatge individual
|
•
En una primera fase, segons l'organització de la feina, s'alterna el treball
individual amb el col·lectiu, però sempre hi ha una fase de comunicació en la
que es promou la interacció i l'aprenentatge a partir dels companys del grup.
|
•
La classe és fonamentalment magistral, se centra en l'activitat del professor
que administra i controla contingut, tasques, espai i temps.
|
•
La classe depèn de l'activitat dels grups cooperatius, que poden arribar a
prendre decisions sobre les tasques a realitzar, els recursos necessaris i la
durada de la feina.
|
Una vegada vist això, me n’he adonat que a la
meva aula realment no s’ha realitzat una tasca cooperativa per dur a terme el
nostre projecte, que és com realment hauria de ser. Com ja vaig explicar en una
altra publicació, el projecte es sobre els animals. Des del meu punt de vista,
hi ha hagut una gestió de la feina en grups molt millorable. S’exigia als
infants que fessin feina cooperativament sense que ningú els hagi ensenyat
abans a fer feina d’aquesta manera. Com he dit a la publicació anterior, la
dinàmica de classe normalment és tancada, basada únicament amb el llibre, i més
ara a final de curs, que gairebé l’únic objectiu que es veu dia a dia és acabar
els llibres. Per això, la feina grupal es deixa molt de banda. Per això, els
alumnes estan acostumats a fer feina al seu ritme, com més aviat millor, sense
que ningú els faci el contrari o aporti més idees. S’ha vist molt clarament que
hi ha hagut conflictes per aquest aspecte, perquè tothom volia posar lo seu
perquè “és lo millor perquè es lo meu”. Ha estat molt difícil fer-los entendre
que aquesta no és la millor visió, sinó que tots podem aportar coses noves que
abans no coneixíem.
Ara ja hem acabat el projecte, però aquests
valors dels que estic parlant no estan, ni molt manco, inculcats als infants. A
més, per fer els grups de feina no s’ha mirat gens que estiguessin equilibrats
en quant a caràcter dels alumnes, per això ens he trobat amb grups que no feien
gens de feina perquè no hi havia ningú que estires a la resta, o amb grups que
tot eren conflictes perquè ningú cedia davant les aportacions dels companys.
Per tot això he vist la necessitat de fer feina
per la cohesió del grup, perquè sinó és molt difícil que les feines en grup
funcionin. De fet, he pogut veure que l’infant que presenta NESE no ha fet
gairebé res durant tot el procés del projecte, només feia feina quan una de
nosaltres anàvem a dir al grup i a ell mateix que havien de fer feina tots, i
què era lo que havia de fer cada un. Quan acabava la seva tasca, ja no feia res
més.
Des del meu punt de vista, s’hagués pogut treure
molt més suc d’aquest projecte. Tal vegada no s’haguessin treballat tants de
continguts curriculars, però si continguts actitudinals que són tan o més
importants com els altres.
He llegit un text per internet que reflexa bé el
tema de la importància dels continguts extracurriculars front als curriculars,
encara que a les escoles sovint aquest aspecte no es té gens en compte:
CARTA
D’UN ALUMNE AL SEU MESTRE:
“Ensenya’m COM aprendre i no només QUÈ he
d’aprendre; a PENSAR i no només QUÈ he de pensar, així desenvoluparé a meva
intel·ligència i no només la meva memòria. Senyala les meves qualitats i
reconeix les meves habilitats. La confiança que així desenvolup m’anima a
esforçar-me i me fa sentir valuós i adequat. Ten en compte el meu progrés, no
només el resultat final. Anota allò que faig bé, no només el que està malament.
Així me sent motivat a seguir millorant [...]”.
Llibre de text i alumnat amb NESE
A la meva aula, encara que es facin activitats
que si que responen a les necessitats de tot l’alumnat, s’utilitza molt el
llibre de text, massa des del meu punt de vista. La majoria de classes es basen
en aquesta metodologia. Com ja hem parlat molts de dies a classe, aquesta
metodologia no sol fomentar l’aprenentatge de tots els alumnes de l’aula, sinó
que únicament aprenen bé aquells que se’ls dóna bé aquest tipus de font. Ara
bé, què passa amb tots aquells alumnes que no funcionen d’aquesta manera? Què
passa amb aquells alumnes que aprenen millor manipulant, o escoltant, o
parlant, etc etc etc?? Els deixam molt de banda si tenim com a única font de
coneixement el llibre. Amb això no estic dient que no es pugui utilitzar el
llibre de text a les aules, però crec que s’hauria de tractar com un recurs, un
dels molts que tenim avui en dia. Me fa molta gràcia el fet que a les classes d’anglès
la mestra utilitza un llibre de text digital, a la pissarra interactiva, però
simplement fa el mateix que feia abans, però com diu ella, ja no ha de passejar
les “flash-cards”, ni la ràdio, ni els CDs... Realment aquest és l’ús que hem
de donar a les pissarres digitals? Simplement fer el mateix que sempre, però
amb les cançons ja integrades? Deixem que els infants siguin els vertaders
protagonistes de la SEVA educació, deixem que xerrin, que comentin, que
expliquin i que descobreixin, que realment és del que aprendran!
De cara a l’alumnat amb NESE, utilitzar el
llibre de text com a únic recurs i a més un recurs sagrat l’únic que fa es
perjudicar el seu aprenentatge i la seva motivació, i més si no s’adapten com
és necessari. Jo me trob amb això a l’aula, que els nins que els costa més, ja
siguin o no NESE han de seguir un ritme perquè el llibre s’ha d’acabar, i si no
acaben, són deures per casa. A saber les hores que es tiraran a casa per acabar
una feina que no els diu res de res... Crec que és molt necessari que molts de
mestres recapacitin sobre què és l’educació, a qui va dirigida, i quin objectiu
té. Perquè molt sovint s’obliden de tot perquè han d’acabar un llibre...
lunes, 4 de junio de 2012
Relació Mestre-Alumne
M’agradaria fer una reflexió sobre quin ha de
ser el nostre rol com a futurs docents. Crec que ja és hora de deixar de banda
les relacions “fredes” amb els alumnes, ja sigui a nivell personal com a nivell
d’aula. Pens que a la majoria d’escoles als alumnes se’ls tracta amb afecte i
estima. Però a nivell purament docent, encara hi ha molts mestres que tenen la
visió que ELLS són els únics que poden ensenyar qualque cosa dins aquella aula.
Per desgràcia, crec que la majoria pensa així... L’altre dia a la meva aula hi
va haver una situació que em va incomodar una mica, perquè la meva tutora va
decidir utilitzar aquesta frase: “voltros no sou aquí per dir-me què he de fer
o com ho he de fer, sou aquí per aprendre lo que JO vos dic i punt”. Crec que
realment no pensa això que va dir, perquè encara que majoritàriament les
classes siguin unidireccionals, també fa participar als infants, i els deixa
que contin coses relacionades amb allò que estudiam, i veiem què podem aprendre
d’allò que ens conten els nostres companys. Però realment em va fer pensar en
la quantitat de gent que hi deu haver que realment fa servir aquestes frases
perquè realment la seva pràctica docent es basa simplement en això, en el jo
t’ensenyo, tu calles. Hem de difondre el missatge que nosaltres creiem que
millorarà l’educació dels nostres infants, tan a nivell acadèmic com personal i
social. Què en penseu? Creieu que aquest tipus de pràctica unidireccional fomenta una educació inclusiva?
Vos deix un vídeo que reflexa això que us estic
comentant.
domingo, 3 de junio de 2012
Suport a la meva aula. Un suport inclusiu?
Com ja he dit en publicacions anteriors, faig
les pràctiques al CEIP Blanquerna 1r curs. A destacar, a l’aula hi ha un infant
amb NESE que necessita una adaptació significativa, però que realment no es duu
a terme. Dia a dia, veig com a aquest infant se li demana exactament al mateix
que a la resta: si avui toca fer dues pàgines del llibre de matemàtiques de
sumes duent, a ell li demanen exactament el mateix. Aquest nin no ha estat
escolaritzat fins poc abans de que jo arribés al centre. Com vos podreu
suposar, el seu desfasament curricular és important. Li costa molt fer feina de
manera autònoma, i l’objectiu principal és que aprengui a fer-ho. Ara bé, si
aquest nin just sap fer, tot sol, sumes sense dur-ne, com li podem demanar que
les faci duent? És una contradicció molt gran, ja que no es té en compte
l’objectiu a assolir.
Cognitivament no té cap problema, per tant, jo pens que
ja arribarà el moment que sigui capaç de fer aquestes sumes, etc.
Durant aquest
temps que he estat al centre, la meva tutora sovint me demana que m’assegui amb
ell per ajudar-lo a fer les feines, i amb una persona devora que li va dient
les passes a seguir si que aconsegueix fer-ho. Però què passarà quan jo no hi
sigui? Aquest infant realment no ha après res. Es veu clarament quan el deixes
tot sol, és capaç d’estar una hora sense fer pràcticament res, perquè no sap
com fer-ho.
Sense anar més enfora, l’altre dia vaig fer una
classe de medi d’una unitat didàctica que jo he preparat. Vàrem veure les
característiques que tenia una casa mitjançant un joc i un power point
interactiu, i després els alumnes havien de fer una descripció de la seva casa.
Els hi vaig donar una fitxa, on hi havia el començament de les frases, perquè
sinó no saben ben bé que han de posar. A aquest infant li vaig adaptar la
fitxa. Simplement li vaig posar a dalt les coses que podia posar, per exemple
què trobàvem a casa seva: bany, cuina, bugaderia... El resultat va ser el que
jo esperava: va fer la feina tot sol, i va fer el que tocava, perquè saba què
era el que havia de fer. De tant en tant anava a veure què tal estava, si li
sortia, i li resolia els dubtes que li anaven sorgint, igual que a la resta del
grup. Ell estava molt orgullós d’haver
fet aquella feina i haver-la sabut fer tot sol. Quan va acabar la classe li
vaig ensenyar la feina a la meva tutora i li vaig explicar que d’aquesta manera
ell sabia exactament què havia de fer, no estava perdut, però la seva resposta
va ser: “sí, es que quan ell vol fa feina, però només quan vol...”. Vos podeu
imaginar la cara que vaig posar...
Per altra banda, el suport normal es fa de
diferents maneres:
- Per una banda, la PT se’n duu als alumnes que tenen algun tipus de necessitat de l’aula durant una o dues hores setmanals.
- Per altra banda, es fan desdoblaments en grups heterogenis que permeten més atenció per cada alumne.
- A vegades ve a l’aula la mestra de religió a donar suport a tot el grup.
Me pareixen molt encertats els desdoblaments, a
més en fan bastant sovint, i es veu que estan més cobertes les necessitats de
tots els alumnes. També que vingui una mestra a fer suport dins l’aula. Però,
si veuen que això dona bons resultats, per què hi ha la necessitats de treure
els alumnes de l’aula?
Educació Inclusiva a les escoles
En aquesta entrada vull parlar sobre l'escola
inclusiva. Per això he cercat un vídeo
il·lustratiu on es mostra una mica els diferents models educatius que podem
trobar des del punt de vista de la acceptació de les diferències de tots:
Com podem veure, ens mostra formes d'educació des
de l'exclusió fins a la inclusió, passant per la separació i la
integració.
Crec que, per desgràcia, encara hi ha poques
escoles que hagin arribat al punt d'inclusió educativa. Està clar que això no
es una cosa que s'aconsegueixi en un sol dia, sinó que es tasca de molt de
temps, de molta conscienciació tant de pares com de mestres, i també d'alumnes.
Parlo dels alumnes perquè a ells els hi hem d'ensenyar des de ben petitons que
les diferències entre uns i altres són la realitat del món, que cap és igual
que l'anterior, i per això hem de crear una escola i una aula on es doni cabuda
a cada un dels infants, cada un amb les seves diferències que els fan especials
i únics.
Hi ha moltes escoles que es troben en una fase de
integració, que accepten alumnes amb dificultats a les aules, que no els treuen
de l'aula per fer suport, però que ajunten a tots els alumnes amb "les
mateixes característiques", és a dir, amb NESE, per així donar-los
"una atenció personalitzada" que els ajudarà a aprendre, mentre que
la resta de la classe duu a terme una feina totalment diferent. Fa falta molta conscienciació
per tal que aquestes escoles, que ja han fet una passa (deixar als alumnes dins
la classe) arribin a entendre la riquesa que dona que els alumnes aprenguin
dels alumnes, de TOTS els alumnes.
Una escola inclusiva ha de dirigir els seus
esforços a oferir una educació integral i de qualitat per a tots els alumnes,
independentment de les seves característiques personals. Simplement tenint en
compte aquestes característiques per oferir la millor educació possible per
tothom, no per separar en grups als alumnes d'una aula.
Un projecte inclusiu requereix, més que recursos
materials, un canvi d'actitud.
lunes, 19 de marzo de 2012
Blog d'aula
A l'escola tenen un blog de curs, aquí deix la direcció, així podeu veure diferents activitats que anam fent!
http://primercpblanquerna.blogspot.com/
http://primercpblanquerna.blogspot.com/
Primeres sensacions
Com ja vaig explicar a la meva "carta de presentació", el meu centre de pràctiques és el CEIP Blanquerna, que està a Es Pont d'Inca. Concretament estic a primer curs, al grup A.
El primer dia, la directora de l'escola ens va fer, a les meves companyes i a mi, una petita xerrada on ens va explicar el funcionament del centre, com està distribuït, els diferents projectes que hi tenen en marxa, etc. Ens va explicar que a tot el centre hi ha un projecte en marxa de rondalles i contes.
La veritat és que la primera impressió va ser molt bona, ens vam sentir molt còmodes i amb més ganes que mai de començar a viure situacions reals de centre i aula. En aquell moment ens va dir quin grup ens havia tocat, i els nervis van tornar a aflorar: com serà el grup? i la meva tutora? com seran les seves pràctiques a l'aula?
Una vegada presentades, vaig tenor una bona impressió de la meva tutora, ja que em va explicar molt tot el que feien a l'aula, com és el grup...
Una vegada dins l'aula, crec que tota jo era nervis, quina por! Però els infants són encantadors, tots, absolutament tots, mostren un gran afecte cap a jo, i això m'encanta! De cara a la tasca de la meva tutora, la veritat és que en algunes situacions jo no actuaria de la mateixa manera que ella. És propensa a alçar la veu, inclús en situacions que pens que no són necessaris. Es guia molt per el llibre, cosa que altres mestres de l'escola no fan. A medi fan un projecte, però ella sempre diu que no li agrada medi... Són coses que jo canviaria bastant, però que també m'ajuden a aprendre coses i a reflexionar sobre com actuaria jo.
El tema del projecte de medi me va cridar bastant l'atenció, perquè me diea que els alumnes s'avorrien... com pot ser que els alumnes s'avorreixin si estan estudiant allò que a ells els agrada? Però clar, supos que si hi ha una actitud de poques ganes de la tutora, es contagia als infants. Ara bé, si que ella em va explicar que es la primera vegada que ella fa un projecte, i que no sap molt bé com actuar, i que segurament per això no surt tant bé com hauria de sortir. Aquí vaig pensar que al manco ella veu el problema, i demana ajuda a altres companys que si que estan acostumats a treballar amb aquesta metodologia. Respecte aquest tema, vaig tenir la oportunitat de poder dur a terme una classe de medi, on van realitzar diferents hipòtesis sobre les preguntes que ells havien realitzat anteriorment. Una de les preguntes era: què és el plàcton? Els infants trobaven que era una pregunta difícil, i vam parlar dunart una bona estona d'ella. Vam fer una classe molt interessant. La meva sorpresa va arribar al cap d'un parell de dies, quan un alumne va arribar i ens va explicar que havia cercat informació sobre aquesta pregunta pel seu compte, sense que li haguessim demanat. La veritat es que vaig sentir que havia motivat als alumnes!
Per altra banda, el meu grup és un grup molt unit, no hi ha gaires conflictes, al manco no més que els normals. És un grup molt tranquil.
A l'alua hi ha infants amb diferents dislàlies, un amb un transtorn greu del llenguatge, un que té diagnosticat mutisme selectiu, i un que ha estat hospitalitzat durant molt de temps i fins ara no havia estat mai escolartitzat. Tots aquests infants són bastant actius i tenen ganes d'aprendre i millorar, estan bastant motivats.
Ja aniré explicant altres situacions!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)