Suport a la meva aula. Un suport inclusiu?

Com ja he dit en publicacions anteriors, faig les pràctiques al CEIP Blanquerna 1r curs. A destacar, a l’aula hi ha un infant amb NESE que necessita una adaptació significativa, però que realment no es duu a terme. Dia a dia, veig com a aquest infant se li demana exactament al mateix que a la resta: si avui toca fer dues pàgines del llibre de matemàtiques de sumes duent, a ell li demanen exactament el mateix. Aquest nin no ha estat escolaritzat fins poc abans de que jo arribés al centre. Com vos podreu suposar, el seu desfasament curricular és important. Li costa molt fer feina de manera autònoma, i l’objectiu principal és que aprengui a fer-ho. Ara bé, si aquest nin just sap fer, tot sol, sumes sense dur-ne, com li podem demanar que les faci duent? És una contradicció molt gran, ja que no es té en compte l’objectiu a assolir.

Cognitivament no té cap problema, per tant, jo pens que ja arribarà el moment que sigui capaç de fer aquestes sumes, etc. 

Durant aquest temps que he estat al centre, la meva tutora sovint me demana que m’assegui amb ell per ajudar-lo a fer les feines, i amb una persona devora que li va dient les passes a seguir si que aconsegueix fer-ho. Però què passarà quan jo no hi sigui? Aquest infant realment no ha après res. Es veu clarament quan el deixes tot sol, és capaç d’estar una hora sense fer pràcticament res, perquè no sap com fer-ho.

Sense anar més enfora, l’altre dia vaig fer una classe de medi d’una unitat didàctica que jo he preparat. Vàrem veure les característiques que tenia una casa mitjançant un joc i un power point interactiu, i després els alumnes havien de fer una descripció de la seva casa. Els hi vaig donar una fitxa, on hi havia el començament de les frases, perquè sinó no saben ben bé que han de posar. A aquest infant li vaig adaptar la fitxa. Simplement li vaig posar a dalt les coses que podia posar, per exemple què trobàvem a casa seva: bany, cuina, bugaderia... El resultat va ser el que jo esperava: va fer la feina tot sol, i va fer el que tocava, perquè saba què era el que havia de fer. De tant en tant anava a veure què tal estava, si li sortia, i li resolia els dubtes que li anaven sorgint, igual que a la resta del grup.  Ell estava molt orgullós d’haver fet aquella feina i haver-la sabut fer tot sol. Quan va acabar la classe li vaig ensenyar la feina a la meva tutora i li vaig explicar que d’aquesta manera ell sabia exactament què havia de fer, no estava perdut, però la seva resposta va ser: “sí, es que quan ell vol fa feina, però només quan vol...”. Vos podeu imaginar la cara que vaig posar...

Per altra banda, el suport normal es fa de diferents maneres:

• Per una banda, la PT se’n duu als alumnes que tenen algun tipus de necessitat de l’aula durant una o dues hores setmanals.
• Per altra banda, es fan desdoblaments en grups heterogenis que permeten més atenció per cada alumne.
• A vegades ve a l’aula la mestra de religió a donar suport a tot el grup.

Me pareixen molt encertats els desdoblaments, a més en fan bastant sovint, i es veu que estan més cobertes les necessitats de tots els alumnes. També que vingui una mestra a fer suport dins l’aula. Però, si veuen que això dona bons resultats, per què hi ha la necessitats de treure els alumnes de l’aula?